Jordi Robirosa Dejean, periodista de TV3 i narrador de la final.
Vam anar amb avió des de Perpinyà a Dublín. L'equip ja havia viatjat i jo vaig anar amb els polítics i també amb en Pere Becque, directiu amb qui jo feia les retransmissions dels partits de l'USAP i amb en Bernard Sobraquès, antic president del club i aleshores directiu.
Un cop vam ser a Dublín, i mentre anàvem cap a l'hotel, jo parlava amb en Pere Becque i en Bernard Sobraquès en català i al final, tot l'autocar vam acabar parlant en català.
L'experiència va ser impressionant, recordo que els aficionats de l'USAP cantaven pels carrers de Dublín "Volem pa amb oli, pa amb oli volem".
Vam anar, xino xano, des de l'hotel on ens allotjàvem fins a Lansdowne Road. Hi havia molt de caliu, em recordava el Lansdowne Road que veia jo per la televisió en un 5 Nacions, per exemple, en un Irlanda - Gal·les.
Recordo que l'estació de tren estava sota la tribuna i per tant, quan passava el tren, el sentíem.
Hi havia més públic de l'Stade Toulousain que de l'USAP, però no molt més.
Pel que fa al partit, recordo que la final estava decidida al descans, l'Stade Toulousain guanyava 19 - 0, la tàctica de l'entrenador Olivier Saïsset, de jugar a la mà i no anar a pals va ser errònia.
Amb el Pere Becque, jo li comentava això i ell, com que era directiu, evitava la crítica.
A la segona part, la cosa va canviar, l'USAP va reaccionar, però era massa tard, la reacció havia d'haver vingut abans, a la primera part.
Recordo que no s'arribava a temps de remuntar, el triomf de l'Stade Toulousain, no va perillar gaire, tenien el partit controlat.
Va ser una pena, l'USAP podia haver guanyat la Copa d'Europa, la sensació va ser d'oportunitat perduda.
Joan Manuel Mallofré, aficionat de l'USAP i membre de la Penya La Lleganya.
Recordo aquell dia, fonamentalment, pel fet de llevar-me a les quatre del matí. Només dues vegades a la meva vida m'he llevat voluntàriament a aquella hora. Vaig quedar amb l'Ester, l'Albert i els seus dos fills, de tres anys i mig... i setze mesos. Ens esperava un avió, noliejat crec recordar per la Federació i RugbyCatala.org, per anar a Dublín.
En aquell mateix tros de ferralla voladora, gent com Enric Vilajoana, Joan Oliver, que llavors tenien els seus càrrecs -també crec recordar- a la Direcció General de l'esport i a TV3.
La primera mala notícia la vam tenir una setmana abans: el Carles, que havia de venir, va tenir un accident amb el cotxe anant a una cursa de BTT (llavors es deia BTT, no sé com es diu ara, i estava amb les cervicals tocades i prohibició facultativa de volar. Vam haver d'improvisar un substitut en cinc dies. El vam trobar. Si més no vam salvar el primer Escull. Dublín ens esperava per al primer desplaçament de la Penya La Lleganya fora dels Països Catalans.
Si, La Lleganya. Què passa? El nom té el seu sentit: en una època en què no es podien comprar entrades per internet, havíem d'anar a fer cua el dia del partit a primera hora del matí. I a algú se li va ocórrer el nom. Coses de la vida i de ser vilanovins: mai havíem pensat que ens hauríem de constituir en associació, uns anys després, i que tindríem una secció esportiva que esdevindria Club (el SEL Vilanova).
A l'aeroport vam superar, el segon Escull. Bé, dic vam, però hauria de dir van: l'Ester i l'Albert explicant a tota la gent que volava amb nosaltres, què hi feia una criatura de setze mesos amb nosaltres.
Tres hores de vol després, arribàvem a Dublín, la ciutat que em té el cor robat des que la vaig trepitjar per primera vegada amb divuit anys.
Visita obligada al GPO. Passejada llarga. Halfpenny Bridge. Un dinar en un restaurant italià, Il Boschetto: gnocchis al pesto (patata verda: petit homenatge a Irlanda). I encarem Lansdowne Road. El mític. L'únic. L'inimitable. L'estadi del qual vaig arrencar una pedra del lavabo, mentre pixava al costat d'un dels germans Laharrague (no em feu dir quin). La tinc a casa juntament amb una pedra de Mordor que em va portar de Nova Zelanda el Carles.
Primera part desastrosa dels catalans. Els occitans se'ns mengen; no estem fins i els seguidors roigs-i-negres (els colors de la CNT: sempre m'ha fet gràcia aquesta coincidència), bramen. Els tenim al costat: riem, cridem i ens en fotem els uns dels altres.
Descans. Alguna cosa passa al vestidor. L'avi Saïsset els canta la canya. Els recorda qui són, què han vingut a fer, i que un pot perdre però mai donar el seu braç a tòrcer.
La segona part és nostra: mentre pels carrers de Perpinyà la gent creu en el miracle de capgirar el marcador, jo penso que el que està passant és una constant històrica.
Ens avassallen i responem. De manera efectiva. Però ens falten minuts. S'acosta el vuitanta i no els hem assolit a l'electrònic: Tolosa aixecarà la Heineken. Jo, val a dir, també. Però la meva té escuma i és rossa.
Mentre sortim de Lansdowne i anem al primer pub que trobem per fer temps mentre esperem l'autobús, les cares catalanes són un poema. No tant per la derrota sinó per la sensació agredolça d'haver-ho tingut a tocar: què hauria passat si des del primer minut s'hagués jugat com des del minut quaranta? Sempre es quedarà el dubte. Una barreja entre la tristor de la pèrdua i l'alegria i l'orgull. Els tolosans continuen cantant. Són justos campions. O no. Però són campions. I un joc té les seves regles (per això ens agrada. Perquè té regles. Ho explica David Graeber perfectament en el seu darrer llibre). Al pub, les aficions barrejades. Xerro amb un tolosà. Que si bon partit, que si heu fet una segona part impressionant. Que si vosaltres la primera part gairebé perfecta. Que si teniu un bon equip. Que si els catalans sou de témer. Que si un tiet de l'avi va viure exiliat a Tolosa amb la bandera roig-i-negre sempre al cor. Que si Barcelona és molt bonica. I de sobre mirem tots dos cap a terra, perquè sabem que l'endemà toca treballar i l'alegria s'acaba, i ens fotem a riure. Moqueta. La dèria dels illencs amb les moquetes: al terra dels pubs, als lavabos de les cases. S'imagina vostè, amic tolosà d'uns minuts en un pub, un bar dels nostres països amb moqueta? Amb la tendència que tenim a fer sortir pel mateix lloc que entra la beguda i el sopar. Riem a cor què vols. Com bojos. Perquè el joc de la gespa continua: ara la regla és passar-s'ho bé. I un irlandès se'ns queda Mirant. Samarreta de Leinster. "Disculpi'm, perquè riuen de les meves sabates?". L'occità té un nivell d'anglès pèssim i jo, amb el meu anglès macarrònic, intento fer-li entendre que no són les "shoes" sinó la "carpet". Però a tots dos se'ns en van els ulls cap a les sabates. I llavors el riure ja és un no parar: el pitjor calçat que he vist en ma vida. Tan lleig que em costa fins i tot de descriure i només de pensar-hi altre cop haig de parar d'escriure de l'atac de riure. L'irlandès s'enfada, maleeix els llatins (així, en general com si fóssim italians) i jo en aquell moment, amb llàgrimes als ulls, decideixo que el meu segon equip serà sempre Munster. Per molt que m'estimi Dublín.
Enfilem l'aeroport, pugem a l'avió i aterrem tres hores després a Barcelona. Abatuts pel cansament. Arribem amb les Senyeres i les estelades desplegades. La policia respon com si els envaís un exèrcit: control de documentació. Avisen reforços. L'únic uniformat s'ha vist amenaçat en el seu tranquil torn de nit. Vol intern de la UE amb ciutadans comunitaris, eh? i "Me forman una fila y pasen en orden". Joan Oliver bramant, jo cagant-me en tot, i tres quarts d'hora perquè les forces d'ocupació tenen unes altres regles.
Quinze anys després, continuo preferint un partit ben jugat a un partit guanyat.
Continuo preferint la Intel·ligència d'Edmonds i la fortalesa de Goutta a qualsevol jugador carregat de músculs i estratègies anodines.
Ferran Vital Meneses, periodista del Diari Ara.
No tinc gaire bon record. Partit trist, però la final de l'USAP i el RWC 2003 van fer decidir-me fer el pas del futbol al rugbi.
Jordi Homs, aficionat de l'USAP.
Recordo els partits vistos per TV3, retransmesos per Jordi Robirosa Dejean i Pere Becque. Sobretot el partit vs Llanelli RFC, que va ser una victòria èpica, amb un rugbi ofensiu i descarat. La final va ser trista, perquè l'Olivier Saïsset va trair l'equip, fent-lo jugar de forma defensiva, especulativa i sense esperit. Conservadora. I quan va voler guanyar ja era tard. Va ser un partit molt frustrant. L'USAP va perdre una oportunitat d'esdevenir un dels grans del rugbi europeu. No creure-s'ho, en esport, es paga molt car.
Pere Porter, aficionat de l'USAP
De la final del 2003, el que més recordo és la borratxera que vaig agafar. Un bar del poble feia poc que havia posat barril de Guinnes i amb els amics li vam agafar el gust. A part d'això, del partit males sensacions, molta il·lusió però poques sorpreses. ST era un equip molt bo, i a la primera part ja ens ho va deixar clar. Quan anava començant el segon temps, jo esperava el caràcter Català per, almenys, arreglar el marcador i caure amb honor... i gairebé ho fem eh! Però no va bastar. Els cops de càstig d'Edmonds ens anaven apropant però, quan a l'últim minut Delaigue va fer els 3 únics punts Tolosans del segon temps, ja ho vaig veure acabat. Després vindria el nostre únic assaig, de Pascal Bomati. Passaven quatre minuts del temps i a més vam fallar la conversió. Com va dir Manny Edmonds: "A un equip de la qualitat de l'ST, no li pots concedir 19 punts d'avantatge". I aquí va estar la clau del partit. Per acabar vaig tornar a seguir amb les rondes de Guinnes i a pensar "quina llàstima de no haver-ho aconseguit, precisament en un estadi tan mític com Lansdowne Road"... ara penso, potser un dia hi tornem i aconseguim allò que mereixíem, ara a l'Aviva Stadium.
Joan Marc Naville.
Jo la final de la Copa d'Europa la vaig veure per la televisió francesa a Lió (aleshores vivia entre Lió i Perpinyà).
No vaig adonar-me'n que no teníem el nivell de l'Stade Toulousain, que no podíem guanyar. Que Tolosa tenia massa estrelles i que ens faltava experiència de l'alt nivell.
El bonic assaig de Bomati, al final, ja era massa tard.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada